jueves, 7 de febrero de 2013
Próximas reuniones
2ª Reunión: 7 de febrero de 2013

José Ignacio del Barco
jueves, 29 de noviembre de 2012
1ª reunión: Profesores indignados. Manifiesto de desobediencia académica.
jueves, 8 de noviembre de 2012
¡COMENZAMOS LA 4ª TEMPORADA!
Nuestra primera reunión será el 29 de noviembre y comentaremos el librito de Fernando Gil Villa Profesores Indignados. Manifiesto de Desobediencia Académica.
viernes, 7 de septiembre de 2012
miércoles, 7 de diciembre de 2011
domingo, 4 de diciembre de 2011
1ª reunión del curso 11/12: Howard Gardner
LAS CINCO MENTES DEL FUTUROEl passat 24 de novembre vam tenir la reunió del nostre “Club de Lecturas Pedagógicas del IES Mutxamel”. Per a mi és una cita esperada i desitjada. M’agrada, perquè és una estona tranquil·la, tenint en compte que aquest trimestre tinc la sensació reunions i plans. El tema de la reunió era comentar el llibre “Las cinco mentes del futuro” de Gardner, H (2005).
Si haguera de donar una definició del llibre diria que és una onada d’aire fresc. En uns temps de retallades, d’atacs a l’escola pública, de privatitzacions de serveis, s’agraeix una reflexió sobre l’educació a llarg plac, pensant quina classe de persones es pretenen formar, i quines poden ser les necessitat que eixes persones tinguen en el futur. L’autor assenyala que la globalització actual presenta quatre tendències que no tenen precedents: “1) el moviment de capitals, 2) el fluix de persones que passen fronteres, 3) el fluix de dades a través del ciberespai, i 4) la convergència dels gustos, de les creences i els valors”. Aquestes tendències ens obliguen a repensar l’educació, perquè en aquest moments l’educació segueix sent una preparació pel mon del passat. No és suficient reconèixer la importància de la ciència y de la tecnologia, o els efectes de la globalització, hem de decidir com ensenyar maneres científiques de pensar, com formar persones amb capacitat de sintetitzar i crear dintre del món tecnològic, i com preparar persones amb capacitat per a sobreviure en un món totalment nou. La forma en que l’autor intenta donar una resposta a aquest repte és mitjançant cinc tipus de ments que hem de cultivar com a objectius de futur: La ment disciplinada, la ment sintètica, la ment creativa, la ment respectuosa, i la ment ètica. Cadascuna d’elles les presenta com un objectiu en si mateixa. Per exemple, quan parla de la ment disciplinada, afirma que “és essencial que els ciutadans del futur pugen pensar com es pensa en les principals disciplines”. Entre les disciplines inclou les matemàtiques, la història, y almenys una forma d’art. Per a ell, el aconseguir una ment disciplinada suposa quatre passos bàsics: “a) Identificar temes o conceptes importants dintre de la disciplina. b)Dedicar a aquestos temes el temps necessari. c) Abordar els temes de diferents maneres. d) Donar abundants oportunitats als estudiants per a que demostren la seva comprensió”. Aquesta ment disciplinada, enfront de un tema científic, o històric les respostes no haurien de ser les mateixes que té una persona que mai ha estudiat.
Com deia al principi, un llibre suggerent. Vos deixe el plaer d’analitzar els objectius de les altres ments.
Joan Pons
1ª reunión del curso 2011-12

HOWARD GARDNER
LAS CINCO MENTES DEL FUTURO. UN ENSAYO EDUCATIVO.
Gardner comienza esta breve obra comentando que aunque la educación es una institución conservadora, debería cambiar al menos por dos razones: bien porque lo que hay no funciona (sólo hace falta ver las tasas de fracaso escolar); o bien porque las condiciones han cambiado (la globalización, las nuevas tecnologías, etc)
La forma de cambio que propone es desarrollar las cinco mentes que se necesitarán en el futuro: la mente disciplinada, la mente sintética, la mente creativa, la mente respetuosa y la mente ética.
La mente disciplinada permitirá que los alumnos sean capaces de aplicar una comprensión genuina a los problemas nuevos, y que la resolución de un problema no sea sólo fruto de la memoria. Mientras examinemos a nuestros alumnos sólo con problemas que ya conocen, no sabremos si realmente han comprendido. De ahí las dudas sobre el valor de las pruebas estandarizadas, tipo PISA.
¿Qué papel juega la memoria en este nuevo tipo de comprensión profunda? Los datos siguen siendo necesarios, pero estos son fácilmente accesibles hoy día. La mente disciplinada generará el deseo de querer más: “Habiendo mordido el fruto del árbol de la comprensión, lo más probable es que vuelva a é una y otra vez en busca de un alimento intelectual que le deje saciado” (p. 38) La comprensión disciplinaria, “al igual que las experiencias más destacadas de la vida – desde el orgasmo hasta la caridad- genera el deseo de saber más” (p 38)
La mente más preciada será la mente sintética y la forma de síntesis más ambiciosa se producirá en el ámbito del trabajo interdisciplinario. Pero para lograrlo hay que dominar antes el trabajo disciplinario. En un mundo lleno de información, saber distinguir lo fundamental de lo que no lo es será absolutamente necesario
La mente creativa surge de la interacción de tres elementos, no del logro de una sola persona: el primer elemento es la persona; el segundo el ámbito cultural donde trabaja la persona; y el tercero el campo social. Las sociedades que no busquen la creatividad y la innovación quedará atrás. Pero no sólo harán falta personas creativas, también expertos: “Cuando se trata de entrar en un quirófano o de volar en un avión, haremos bien en ponernos en manos de un experto, no de un innovador” (p. 64)
La mente respetuosa debe conseguir que los seres humanos acepten las diferencias, aprendan a vivir con ellas y valoren y respeten a quienes forman parte de grupos distintos al suyo. “Los padres y vecinos, los dirigentes políticos y religiosos, los medios de comunicación populares y todo tipo de organizaciones sociales deberían demostrar y recompensar este respeto. Más aún, deberían premiar a quien muestre respeto y aislar o penalizar de alguna forma a quien no lo haga” (p. 82) En este punto es esencial el papel de modelo que tenemos lo adultos en general y los docentes en particular.
Para definir cómo debería funcionar una mente ética, Gardner se basa en lo que llama “las cuatro M”: “Misión” (qué se intenta lograr con una actividad); “Modelos” (entrar en contacto con personas que encarnen el buen trabajo); “Mirarse al espejo”- versión individual; “Mirarse al espejo”- responsabilidad profesional.
Gardner anticipa en qué orden deberían trabajarse esas mentes: “respeto, aptitudes básicas, disciplina, síntesis y ética”, todas ellas atravesadas por la “creatividad”.
Acaba Gardner diciendo:
“Puede que los ordenadores lleguen a adquirir aptitudes básicas e incluso alguna forma de pensamiento disciplinado. Pero la capacidad de síntesis y la creatividad pertenecen a unos ámbitos inconfundiblemente humanos” (p.112)
José Ignacio del Barco
jueves, 6 de octubre de 2011
NUEVA TEMPORADA 2011-12
lunes, 27 de junio de 2011
Nuestra última reunión este curso ...(22/06/11)
También hablamos del libro "Petita crònica d'un professor a secundària", .....
Sala, Toni (2001). Petita crònica d’un professor a secundària. Ed 62. Barcelona.
La petita crònica està estructurada en tres trimestres al llarg dels quals, i en molts moments em veig reflectit. Malgrat que hi ha moments en que et fa somriure, la descripció del curs escolar és trista. D’aquesta descripció assenyalar dos fets. El primer és la alegria que el profe té al adonar-se que no va a ser tutor (p.20), i la segona la intranquil·litat del primer dia: Quines persones hi haurà a l’aula?, quin tipus de relacions establirem? (p.16). Una vegada encetat el curs, comença l’actuació, “un professor sempre actua, i moltes hores de la meva vida consisteixen en una pura actuació” (p.24). Anem a començar i agafem els llistat de les persones que formen part del grup, entre eixes persones hi ha “vuit alumnes amb més de cinc assignatures suspeses. Passen tots a tercer d’ESO; a segon cicle. A fer-hi què?” (p.35). Les descripcions que fa de les relacions a l’aula tenen moments tristos (p.45), i en un d’ells capta molt bé la diferència de tracte que el estudiants barons tenen amb el professorat: “Si jo fos un home, m’hauria cregut a la primera” (p.53). El trimestre finalitza amb les notes, i amb les queixes que alguns dels estudiants manifesten al conèixer la seva nota. “No hi ha dret!. M’he esforçat molt!.” (p.68).
La lectura és agradable, el llibre es llig sense adonar-te’n, i com he dit abans en molts moments et fa somriure. Durant la lectura es fa visible el pensament que tenim de la nostra tasca quotidiana. Però, la sensació de tristesa la transmet permanentment.
Joan Pons
Una lectura triste, sí. Y a menudo muy realista de lo que encontramos en el día a día en el aula. Pero quizá lo que sucede es que sencillamente no hemos sido preparados para asumir los cambios que introdujo la “reforma”: “Pel professorat, la reforma ha consistit principalment a capejar la reforma” (p.100)
También es posible que no tengamos el tiempo de reflexión necesario para analizar nuestro trabajo: “Necessitem uns minuts de descompressió abans d’agafar els cotxes i tornar cap a casa” (p. 101)
También hay momentos agradabilísimos de leer que reflejan el lado bueno de nuestro trabajo: “Els interessa el que explico i això fa que a mi m’interessi explicar-ho (...) Són plaers intensos, els ulls desperts dels alumnes, les boques, els músculs, , la tensió fèrtil entre qui ensenya i qui aprèn, dues forces que estiren un pont de corda i fusta penjat entre dos vorals d’un abisme, un pont efímer que durarà res, deu, vint, màxim trenta minuts, però aguantaria el pas d’un regiment de tancs (...) Els ulls dels alumnes: algna cosa ha de tenir la docència d’addictiu, d’anfetamínic, algun inhibidor de la desídia quotidiana, hi ha d’haver alguna clau que expliqui per què tants professors s’estimen més deprimir-se que renunciar a donar bé les lliçons.” (p. 127)
La tristeza vuelve al final de curso: “És trist veure´ls marxar, tan il.lusionats. I només hi ha tristesa en la felicitat i felicitat en la tristesa- quan ho escric, el bolígraf corre de ganes de dir-ho: em surten las lletres torçades enrere. En veure els alumnes marxar amb aquesta alegria, l’alegria natural del professor transparenta el fons tristíssim que té per base: i què faran, demà, en una carrera on segurament tornaran a tenir ple de professors mediocres que els ensenyaran a mediocritzar-se encar més que no ho he fet jo, i ells començaran a adonar-se dels grans avantatges que té la cretinització, i a participar-hi, i un altre dia me’ls trobaré i m’hi veuré reflectit, com en un malson.” (p. 180)
Y un poco más adelante: “Hem acabat un altre curs. Hem arribat al final. El pròxim serà com aquest o pitjor. El deteriorament de secundària, seguit des de dintre, m’espanta” (p. 186)
Cuando lo comentamos, no todos estábamos de acuerdo con esa visión tan derrotista de la situación. ¿Qué piensas tú?José Ignacio del Barco
