Nuestra última reunión este curso ...(22/06/11)

También hablamos del libro "Petita crònica d'un professor a secundària", .....

Sala, Toni (2001). Petita crònica d’un professor a secundària. Ed 62. Barcelona.

La petita crònica està estructurada en tres trimestres al llarg dels quals, i en molts moments em veig reflectit. Malgrat que hi ha moments en que et fa somriure, la descripció del curs escolar és trista. D’aquesta descripció assenyalar dos fets. El primer és la alegria que el profe té al adonar-se que no va a ser tutor (p.20), i la segona la intranquil·litat del primer dia: Quines persones hi haurà a l’aula?, quin tipus de relacions establirem? (p.16). Una vegada encetat el curs, comença l’actuació, “un professor sempre actua, i moltes hores de la meva vida consisteixen en una pura actuació” (p.24). Anem a començar i agafem els llistat de les persones que formen part del grup, entre eixes persones hi ha “vuit alumnes amb més de cinc assignatures suspeses. Passen tots a tercer d’ESO; a segon cicle. A fer-hi què?” (p.35). Les descripcions que fa de les relacions a l’aula tenen moments tristos (p.45), i en un d’ells capta molt bé la diferència de tracte que el estudiants barons tenen amb el professorat: “Si jo fos un home, m’hauria cregut a la primera” (p.53). El trimestre finalitza amb les notes, i amb les queixes que alguns dels estudiants manifesten al conèixer la seva nota. “No hi ha dret!. M’he esforçat molt!.” (p.68).

La lectura és agradable, el llibre es llig sense adonar-te’n, i com he dit abans en molts moments et fa somriure. Durant la lectura es fa visible el pensament que tenim de la nostra tasca quotidiana. Però, la sensació de tristesa la transmet permanentment.

Joan Pons

Una lectura triste, sí. Y a menudo muy realista de lo que encontramos en el día a día en el aula. Pero quizá lo que sucede es que sencillamente no hemos sido preparados para asumir los cambios que introdujo la “reforma”: “Pel professorat, la reforma ha consistit principalment a capejar la reforma” (p.100)

También es posible que no tengamos el tiempo de reflexión necesario para analizar nuestro trabajo: “Necessitem uns minuts de descompressió abans d’agafar els cotxes i tornar cap a casa” (p. 101)

También hay momentos agradabilísimos de leer que reflejan el lado bueno de nuestro trabajo: “Els interessa el que explico i això fa que a mi m’interessi explicar-ho (...) Són plaers intensos, els ulls desperts dels alumnes, les boques, els músculs, , la tensió fèrtil entre qui ensenya i qui aprèn, dues forces que estiren un pont de corda i fusta penjat entre dos vorals d’un abisme, un pont efímer que durarà res, deu, vint, màxim trenta minuts, però aguantaria el pas d’un regiment de tancs (...) Els ulls dels alumnes: algna cosa ha de tenir la docència d’addictiu, d’anfetamínic, algun inhibidor de la desídia quotidiana, hi ha d’haver alguna clau que expliqui per què tants professors s’estimen més deprimir-se que renunciar a donar bé les lliçons.” (p. 127)

La tristeza vuelve al final de curso: “És trist veure´ls marxar, tan il.lusionats. I només hi ha tristesa en la felicitat i felicitat en la tristesa- quan ho escric, el bolígraf corre de ganes de dir-ho: em surten las lletres torçades enrere. En veure els alumnes marxar amb aquesta alegria, l’alegria natural del professor transparenta el fons tristíssim que té per base: i què faran, demà, en una carrera on segurament tornaran a tenir ple de professors mediocres que els ensenyaran a mediocritzar-se encar més que no ho he fet jo, i ells començaran a adonar-se dels grans avantatges que té la cretinització, i a participar-hi, i un altre dia me’ls trobaré i m’hi veuré reflectit, com en un malson.” (p. 180)

Y un poco más adelante: “Hem acabat un altre curs. Hem arribat al final. El pròxim serà com aquest o pitjor. El deteriorament de secundària, seguit des de dintre, m’espanta” (p. 186)

Cuando lo comentamos, no todos estábamos de acuerdo con esa visión tan derrotista de la situación. ¿Qué piensas tú?

José Ignacio del Barco