La Generación Google y Cobardes (18 de abril de 2013)

Cobardes, película de J. Corbacho y J. Cruz, no dejó indiferente a nadie. Sencilla pero atractiva y con un final inesperado- que no vamos a desvelar aquí- provoca reacciones encontradas. El acoso entre escolares es el tema central de la película, así como la dificultad que entraña descubrir las situaciones de bullying que se producen en los centros educativos. Cómo se resuelve el conflicto asegura una discusión fructífera si la visionamos con nuestros alumnos y alumnas. Una película más que interesante para la labor tutorial.

De Pagès, Eugènia (2011). La generació google. Pagès Editors. Lleida.

Amb la lectura del llibre “La generació google” d’Eugènia De Pagès (2011), he de dir que vaig acabar tenint més punts de desencontre que punts de coincidència amb l’autora.

Començaré enumerant alguns dels punts de coincidència:

a)      Les mares han d’evitar col·locar qualsevol tipus d’aparell amb efecte pantalla a l’habitació de la gent jove, perquè pot portar a una incomunicació ferotge (p.28)

b)     Aprendre és un acte voluntari que implica interès, esforç i perseverança per part de l’alumne (p.70).

c)      El problema de l’educació és estructural, es dóna a tot arreu, a la pública i a la privada, des d’infantil fins a la Universitat, que estem davant d’una revolució cultural d’unes dimensions colossals (p.81).

d)     Reivindicar la repetició com a eina pedagògica (p. 109).

A més a més, en les darreres pàgines del llibre és fa ressò d’una frase que l’autora qualifica de terrible i en la que estic totalment d’acord: “és el que hi ha” (p.129). Que frase més passiva, més submisa i d’acceptació de les coses tal com són.

Però no estic d’acord en les primeres línies de la presentació perquè dona una imatge deplorable de l’escola. Segurament és cert l’exemple que hi posa, però és poc representatiu. L’autora hauria de quantificar quin percentatge de la població escolar té eixe tipus de comportament, perquè el que està fent és sobredimensionant uns comportaments, des del meu punt de vista, molt minoritaris. A més si l’objectiu del llibre és trobar resposta a la situació que ha descrit que es dóna a les aules, pense que l’autora del llibre no ha enfocat de forma adequada la problemàtica escolar. Al llarg del llibre, l’autora aporta dos exemples més amb els quals intenta documentar les actituds negatives de l’alumnat.

La crítica que l’autora fa de la reforma educativa, la desenvolupa com si la reforma fora la culpable de tots els mals que hi ha a l’escola. Ells diu que es sustenta en uns criteris educatius que consisteixen en la “deslegitimació de tota mena d’autoritat” (p.43). Però no aporta dades, ni arguments, ella sentencia. Però no fa cap referència als canvis socials que es produïen simultàniament en la societat.

Parla de moltes coses, però sense evidències documentades i fonamentades. Des del meu punt de vista comparar l’escola que hi teníem els anys 70/80 amb l’escola actual sense analitzar els canvis que hi ha hagut en la societat és una fal·làcia.

En el capítol quatre ens recorda que en l’actual escola obligatòria:

1)     es pot promocionar amb dues assignatures suspeses, hi ha pressions sobre el professorat, es pot promocionar de curs una vegada que s’ha repetit curs,

2)     un sistema obligatori que només obliga a estar de cos present,

3)     tan permissiu que admet qualsevol justificació. No obliga els pares a responsabilitzar-se dels fills,

El que diu és correcte. El primer punt està dintre de les normes legals, tan autonòmiques com estatals. No aporta cap alternativa, no diu que cal fer amb el fracàs escolar que ronda el 30%. Pel que respecta a les justificacions de les faltes, en aquestos moments, en general s’accepta com a justificant un document que estiga signats per la mare, el pare o el tutor/a legal, també es feia en els temps del batxillerat unificant polivalent (BUP).

Pense que dona moltes sentències, però les documenta bastant poc. Vivim temps en que l’escola, i el que no és l’escola es veu com un negoci. No com un dret. El que si que crec, és que el pas del temps modifica, i envelleix qualsevol norma, fins li tot les intocables. I necessitem reflexió, anàlisis, molta dosi de bona voluntat per pensar col·lectivament quin tipus de ciutadà és el que volem per enfrontar el segle XXI

Joan Pons i Tomàs

La Generación Google

El libro de Eugenia de Pagès parece breve, apenas 130 páginas, pero son páginas más que suficientes para llenar varias reuniones de nuestro club. El contenido provocó en varias ocasiones interpretaciones dispares: aquellas que veían las opiniones de la autora como reflejo de sus propias experiencias y reflexiones; y aquellas otras que provocaban rechazo y disconformidad. En definitiva, un buen título para provocar la discusión.

El comienzo del libro incluye una metáfora preciosa: una cometa puede volar porque la sujetamos. De la misma manera, sin límites es difícil que se pueda desarrollar la libertad del individuo.

La autora centra su argumentación sobre el “mal” estado de la educación actual en la combinación de dos ideas que repite a lo largo de la obra: la falta de límites y la dispersión mental. Se refiere en varias ocasiones al término “autoridad” y a su ausencia, aunque también es cierto que da la sensación de disculparse cada vez que menciona la palabra.

El libro critica muchas cosas: además de la falta de autoridad y de la dispersión mental, la ausencia de “silencio” en las tareas de aprendizaje y en la vida en general; critica las teorías constructivistas; la obligatoriedad de la enseñanza entendida sólo como “obligatoriedad a hacer acto de presencia”; la confusión entre espontaneidad y creatividad; la magnificación de la motivación como único motor de la enseñanza; la asunción erróneamente generalizada de que innovación es siempre igual a mejora; la reticencia a una evaluación constructiva del sistema; la obsoleta organización de los centros; etc.

El libro parece explicar la situación actual en base a una reacción de péndulo en relación a épocas históricas no demasiado lejanas. No parecía haber unanimidad en la aceptación de esta explicación. Tampoco en la nomenclatura usada para referirse a la pedagogía actual como “pedagogía de la facilidad”. A algunos, con tanta crítica al sistema, le pareció que el libro es casi siempre un ataque a la escuela.

Pero también ofrece algunas aportaciones: hace un resumen de los últimos descubrimientos de la neurociencia en relación a cómo aprendemos; y anima  a aplicar los conocimientos sobre inteligencia emocional en el proceso de enseñanza. Recalca la necesidad de aplicar rutinas, esfuerzo y repetición en el aprendizaje. Y ensalza la labor del profesorado: “es mucho más importante la manera de enseñar del maestro (...) que cualquier metodología por moderna y bienintencionada que esta sea” (p. 99)

El epílogo resume la filosofía de la autora: “Si no hay un contexto que favorezca el orden, los límites, el método, así como el bienestar emocional, la información que llega al cerebro tiene pocas posibilidades de cuajar. Esto cuestiona de raíz gran parte de los postulados de la pedagogía actual” (p. 127)

Y tú, ¿qué opinas?
José Ignacio del Barco